Arreu de Mallorca molts pobles disposen d’un Casal (Sant Joan, Campos, Vilafranca, Santa Maria, Artà…) i també molts barris de Palma (fins a 26 casals té Ciutat).
Els casals són centres populars dedicats a la cultura, a l’educació, al jovent i que proporcionen espai físic i de trobada a les associacions sense ànim de lucre. Però un casal no és només un espai físic, sinó també un espai d’intercanvi d’idees i experiències, un espai d’aprenentatge en el que les associacions es reforcen l’una amb l’altra i així multipliquen la seva contribució a la cohesió de la comunitat, a la millora de la vida al poble i ser un estímul per a una societat civil participativa, base fonamental de la democràcia.
Moltes entitats de Manacor reivindicaren en el passat la urgència d’un espai així a la nostra ciutat. És per això que a principis de 2013 començaren a establir contactes entre elles per iniciar una campanya en aquest sentit. Un casal per Manacor o altres espais públics de caire cultural són antigues reivindicacions dels col·lectius de la capital de Llevant que mai havien arribat enlloc, però que tampoc s’havien fet mai amb tanta determinació.
L’impuls amb què va néixer la Comissió Pro-Casal ràpidament es va traduir en fets. S’envià una instància a l’Ajuntament per demanar una reunió de representants de les associacions amb les principals institucions de l’Ajuntament i així reclamar formalment el casal.
A final de maig, les associacions es van reunir amb els responsables de les institucions manacorines, que, tot i algunes reticències semblaren entendre la necessitat de les associacions i manifestaren la voluntat de fer feina amb aquest projecte.
Al juny tingué lloc una segona reunió. Aquesta significà un retrocés respecte les negociacions ja que els representants de l’Ajuntament feren una crida a moltes associacions de Manacor, algunes de les quals no formaven part de la Comissió Pro-Casal per parlar sobre un projecte de l’àrea de serveis socials i el tema del casal solament era un dels punts a tractar i no s’arribà a cap conclusió palpable.
La tercera reunió es produí solament amb el batlle, qui defensà la utilització de Na Camel·la per crear el casal però que seria un procés llarg. COPROC, però li proposà que si aquest espai no era possible, s’empràs algun altre espai propietat de l’ajuntament com a casal. De totes maneres les negociacions no arribaren enlloc.
A partir d’aquí la Comissió Pro-Casal va intensificar l’activitat per tal de pressionar l’Ajuntament: va imprimir cartells i díptics per promocionar i explicar la iniciativa; inicià una recollida de firmes; va fer escrits per a la premsa i un acte de presentació; elaborà un projecte amb un estudi detallat de les necessitats i exigències de les associacions i una proposta de gestió del casal compartida amb l’Ajuntament.
La inèrcia del silenci de l’Ajuntament va durar fins a mitjan mes d’octubre quan, l’endemà que COPROC enviàs una sol·licitud per demanar explícitament una reunió, es posaren en contacte amb nosaltres per anunciar-nos que s’habilitaria una part de l’antic edifici de l’IES na Camel·la.
A partir d’aquí es reobriren les negociacions amb l’Ajuntament i es començà a crear una normativa d’ús entre ambdues parts i la creació de les institucions pertinents.
Així, després de gairebé un any de lluita i molta feina, les associacions aconseguírem part d’allò pel que ens havíem ajuntat. Tot i això, la nostra lluita continua per aconseguir un veritable casal sociocultural a Manacor.
